Nou Àgora 1. Ciències socials, geografia i història

El Sol és una estrela, de dimensions mitjanes, situat en un extrem de la galàxia anomenada Via Làctia. Les estreles són astres amb llum pròpia al voltant dels quals giren els planetes i els seus satèl·lits. La Via Làctia és una dels milions de galàxies que hi ha en l'Univers. Anomenem Univers el conjunt de cossos celestes i l'espai que els conté. [...]

Un mapa és la representació d'una part o de tota la Terra. La cartografia és la ciència que s'encarrega d'elaborar els mapes. Antigament, la confecció dels mapes era lenta i difícil, perquè es dibuixaven a partir d'observacions sobre el terreny i per mitjà de càlculs matemàtics molt complicats. [...]

En el nostre planeta les terres es troben repartides en diversos continents o grans masses de terra que emergeixen o sobreïxen dels oceans i els mars. Tot i que hi ha cinc grans masses continentals (Àfrica, Amèrica, Euràsia, Oceania i Antàrtida), habitualment dividim la Terra en sis continents: Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i l'Antàrtida. [...]

L'aigua és la substància més abundant que hi ha en la Terra, perquè ocupa les tres quartes parts de la superfície del planeta. La podem trobar en estat sòlid (gel), líquid (aigua) i gasós (vapor). L'aigua es presenta en la Terra en forma d'aigua dolça i aigua salada. Tanmateix, la proporció de cadascuna és molt desigual: el 97,21% de l'aigua de la Terra és salada i només el 2,79% és dolça. [...]

Els fenòmens atmosfèrics (temperatura, humitat, precipitacions, pressió atmosfèrica i vent) influeixen en el temps i en el clima i es produeixen en la troposfera, és a dir, la part baixa de l'atmosfera. El temps es refereix a la situació de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats. Així doncs, per exemple, diem que hui fa calor a Sevilla o que està plovent a París. [...]

Els paisatges poden ser naturals i humanitzats. El paisatge natural es caracteritza pel predomini d'elements originals del medi i l'escassa o nul·la intervenció humana. Però, en l'actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural, perquè els éssers humans hem actuat sobre el medi i l'hem transformat. Per això, quan parlem de paisatge ens referim al medi natural i a la seua interrelació amb l'acció humana. [...]

En el continent europeu hi ha una gran diversitat de climes i de paisatges: oceànic, mediterrani, continental, polar i d'alta muntanya. Aquesta diversitat és deguda a les grans diferències latitudinals i a les diverses altituds del relleu, a la proximitat o la llunyania dels oceans i dels mars, a l'existència de molts mars i moltes penínsules i, sobretot, a la influència dels corrents marins. [...]

Després de la Segona Guerra Mundial, el creixement del consum, l'expansió de les ciutats i de la indústria, l'aplicació de tècniques agrícoles avançades, el desenvolupament dels transports, etc., han accelerat i intensificat l'impacte humà sobre el medi ambient. [...]

La Comunitat Valenciana es troba situada en la franja costanera oriental de la Península Ibèrica. Pel nord limita amb Catalunya; per l'oest, amb Castella-La Manxa i Aragó; pel sud, amb la Regió de Múrcia, i per l'est amb el mar Mediterrani. En el seu relleu trobem planes costaneres, depressions, serres... Un conjunt de rius i llacunes solca el territori valencià. [...]

La Prehistòria comprén un llarg període de temps que s'inicia amb l'origen de l'espècie humana, fa més de dos milions d'anys, i arriba fins a la invenció de l'escriptura (3500 a.C.). En el primer període prehistòric, el Paleolític, els éssers humans eren nòmades i vivien de la cacera i la recol·lecció de fruits; van dominar el foc i van fabricar instruments rudimentaris amb pedres i ossos d'animals. [...]

Fa uns 6000 anys, les millores agrícoles van facilitar l’aparició de societats més pròsperes i complexes. A més, molts llogarets neolítics es van transformar en ciutats i van sorgir les primeres grans civilitzacions urbanes. L’agricultura es va difondre per les extenses planes al voltant dels rius Tigris i Eufrates, a Mesopotàmia, i del Nil, a Egipte. [...]

La civilització grega va nàixer en les costes de la península Balcànica i en les illes del mar Egeu, i després es va difondre per una gran part del litoral mediterrani. Els grecs es van organitzar en petites ciutats independents: les polis. Tot i que eren autònomes, totes les polis gregues estaven unides per dos lligams culturals molt forts: una mateixa llengua i una mateixa religió. [...]

Al llarg del primer mil·lenni a.C. un conjunt de pobles del Mediterrani oriental (els fenicis, els grecs i els cartaginesos) van arribar a la costa mediterrània de la Península. Hi van fundar colònies, van comerciar activament amb els pobles autòctons i hi van aportar grans innovacions, com l'ús de la moneda. La influència d'aquests pobles va originar la cultura ibèrica. [...]

Roma va ser, durant molt de temps, una petita ciutat de la península Itàlica governada per una monarquia. Però en el segle VI a.C. els seus habitants van expulsar els reis i es van constituir en República. Després de nombroses guerres, Roma es va apoderar de les terres que envoltaven la Mediterrània des de la Península Ibèrica fins a l'Orient, i van convertir aquest mar en el Mare Nostrum. [...]

La cultura creada pels antics grecs i romans és un dels grans patrimonis de la humanitat i la base de la nostra cultura occidental. Els grecs van ser un poble preocupat per l'ésser humà, pel saber, per l'art i per l'organització de la societat. I a Grècia van nàixer la filosofia, el coneixement científic, els cànons artístics, els Jocs Olímpics i la democràcia com a forma de govern. Els romans, en canvi, van ser un poble més pràctic. [...]

En el segle III a.C. la zona oriental de la Península Ibèrica va esdevenir un territori de gran importància estratègica en l'enfrontament entre Roma i Cartago. Per oposar-se a l'expansió dels cartaginesos, els romans van emprendre la conquista de tot el territori peninsular, que van anomenar Hispània. La presència romana a Hispània es va iniciar a la darreria del segle III a.C. amb el desembarcament de les legions a Empúries l'any 218 a.C. [...]

Amb l'afonament de l'Imperi Romà al llarg del segle V, es va fragmentar la unitat del Mediterrani. I després de la desaparició definitiva de l'Imperi Romà d'Occident a conseqüència de les invasions dels bàrbars (visigots, francs, vàndals, sueus) van sorgir nombrosos regnes germànics. L'Imperi Romà d'Orient, que també anomenem Bizantí, no va restar al marge de les invasions, però els seus emperadors van resistir l'espenta dels bàrbars. [...]